Continuació del resum de Vicent Andrés Estellés

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.

El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.

La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.