dimecres, 16 d’abril del 2008
Biográfia de Montserrat Roig
Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop, que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès.
Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
El 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a "escriptora".
Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda de que no obtindrà l'acte.
La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.
Cursa l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, a l'Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia.
Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès.
Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.
El 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a "escriptora".
Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, convençuda de que no obtindrà l'acte.
La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.
dimarts, 8 d’abril del 2008
Treball d'Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés
Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1
Aquesta poesia publicada l'any 1956, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia està formada per 16 versos d'art menor heptasíl·labs, només 1 estrofa, no hi ha rima, és una poesia de versos lliures.
Aparéixen gaires figures retòriques com ara, anàfora, és repetéix varies vegades "Jo tinc una Mort petita", també hi ha encavallament "i és l'ama del corral i del carrer", paralelisme, " amb mi va i amb mi se'n ve", enumeració asl últims tres versos i al·literació al segón vers amb els sons m i n.
Aquest poema parla exclusivament de la mort, sabent la vida del autor, comprobem, que parla d'una mort molt propera, com és la mort de la seva filla de 4 mesos.
Per això parla d'una mrt petita, diu que quan neixem ja començem a morir, que la mort és l'ama de tot i que està en tots llocs.
En conclusió Estellés com sempre fa menció en un dels seus poemes, una etapa de la seva vida, como ara la mort de la seva nena.
Els amants, Llibre de les meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 5 estrofes de, 4, 5, 2, 12 i 2 versos. Predominen els versos alexandríns amb i sense censura. La majoria dels versos acaben en sil·laba plana, és a dir, que són femenins. Hi ha rimas asonants (terra- orella). Hi ha gran quantitat de figures retòriques, com ara comparacions, "No hi havia a València dos amants com nosaltres."i en "No comprenem l'amor com un costum amable", al·literació en " abraços i besos", "Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer", pleonasme en " amor és un amor"i per últim una metonimia " el peçó d'una orella".
En aquesta poesia viem una posició amorosa física i la relació de com s'estimen al passat i al present. En conclusió parla de dos persones que s'estimen.
Ací, llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 19 versos, distrivuits de manera diferent, predominen els octosíl·labs, però hi ha algún eneasíl·lab, rima consonant i versos masculins i femenins.
Les figures retòriques que hi ha són, anàfores "Ací", encavallaments, "que viuen, beuen i se'n van", asindetón, "Dic les coses que vénen, van" i paral·lelismes.
El contingut de la poesia és que en tota la poesia hi ha una reivindicació del autor, de ser ell i les seves circumnstancies; jo, ara i aquí. No només a la seva obra parla de verietats sinó que també de mites. El tema principal és la seva vida i a que dedica la seva obra.
Sembla una canço popular, perque a partir de tantes repeticions hi ha una especie de melodia.
"Assumiràs la veu d'un poble", Llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 43 versos i una estrofa, versos d'art menori rima lliure.
Trobem varies figures retòriques com, hipérbatons, anàfora "i ", paral·lelisme, repeticions i encavallaments.
Aquest poema s'adreça a ell mateix com a poeta, i també concretament al país Valencià, el poeta fa de portaveu del poble, sense deixar de tenir una vida normal com a ciutadà. Ell està allà per lluitar i reivindicar els drets del poble Valencià.
"Pare", Horacions (1974), dins Les pedres de Pàmfora, O.C.2
Aquesta poesia publicada l'any 1974, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 30 versos distribuits en 10 estrofes de diferent tipus, és una poesia irregular per la seva estructura, no te rima. Hi ha figures retòriques com comparacions i anafores.
Lapoesia s'adreça al pare del autor i parla molt bé d'ell. Diu que encara que no sabia llegir ni escriure no el considerava un analfabet, ja uq ella li havia ensenyat mmoltes coses.
Aquesta poesia publicada l'any 1956, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia està formada per 16 versos d'art menor heptasíl·labs, només 1 estrofa, no hi ha rima, és una poesia de versos lliures.
Aparéixen gaires figures retòriques com ara, anàfora, és repetéix varies vegades "Jo tinc una Mort petita", també hi ha encavallament "i és l'ama del corral i del carrer", paralelisme, " amb mi va i amb mi se'n ve", enumeració asl últims tres versos i al·literació al segón vers amb els sons m i n.
Aquest poema parla exclusivament de la mort, sabent la vida del autor, comprobem, que parla d'una mort molt propera, com és la mort de la seva filla de 4 mesos.
Per això parla d'una mrt petita, diu que quan neixem ja començem a morir, que la mort és l'ama de tot i que està en tots llocs.
En conclusió Estellés com sempre fa menció en un dels seus poemes, una etapa de la seva vida, como ara la mort de la seva nena.
Els amants, Llibre de les meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 5 estrofes de, 4, 5, 2, 12 i 2 versos. Predominen els versos alexandríns amb i sense censura. La majoria dels versos acaben en sil·laba plana, és a dir, que són femenins. Hi ha rimas asonants (terra- orella). Hi ha gran quantitat de figures retòriques, com ara comparacions, "No hi havia a València dos amants com nosaltres."i en "No comprenem l'amor com un costum amable", al·literació en " abraços i besos", "Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer", pleonasme en " amor és un amor"i per últim una metonimia " el peçó d'una orella".
En aquesta poesia viem una posició amorosa física i la relació de com s'estimen al passat i al present. En conclusió parla de dos persones que s'estimen.
Ací, llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 19 versos, distrivuits de manera diferent, predominen els octosíl·labs, però hi ha algún eneasíl·lab, rima consonant i versos masculins i femenins.
Les figures retòriques que hi ha són, anàfores "Ací", encavallaments, "que viuen, beuen i se'n van", asindetón, "Dic les coses que vénen, van" i paral·lelismes.
El contingut de la poesia és que en tota la poesia hi ha una reivindicació del autor, de ser ell i les seves circumnstancies; jo, ara i aquí. No només a la seva obra parla de verietats sinó que també de mites. El tema principal és la seva vida i a que dedica la seva obra.
Sembla una canço popular, perque a partir de tantes repeticions hi ha una especie de melodia.
"Assumiràs la veu d'un poble", Llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 43 versos i una estrofa, versos d'art menori rima lliure.
Trobem varies figures retòriques com, hipérbatons, anàfora "i ", paral·lelisme, repeticions i encavallaments.
Aquest poema s'adreça a ell mateix com a poeta, i també concretament al país Valencià, el poeta fa de portaveu del poble, sense deixar de tenir una vida normal com a ciutadà. Ell està allà per lluitar i reivindicar els drets del poble Valencià.
"Pare", Horacions (1974), dins Les pedres de Pàmfora, O.C.2
Aquesta poesia publicada l'any 1974, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 30 versos distribuits en 10 estrofes de diferent tipus, és una poesia irregular per la seva estructura, no te rima. Hi ha figures retòriques com comparacions i anafores.
Lapoesia s'adreça al pare del autor i parla molt bé d'ell. Diu que encara que no sabia llegir ni escriure no el considerava un analfabet, ja uq ella li havia ensenyat mmoltes coses.
dilluns, 10 de març del 2008
Continuació del resum de Vicent Andrés Estellés
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
diumenge, 9 de març del 2008
Vicent Andrés i Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Alss llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
dimarts, 26 de febrer del 2008
Treball de Ball robat: Raquel, Alba, Patricia i Tania.
1. Situa deneracionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d'un autor "desclassat"?
·Joan Oliver, amb pseudónim de Pere Quart en les seves poesies, està considerat un del poetas i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va nèiexer a una destacada familia de burguesos en Sabadell, ell era el quart germà, d'once que eren. D'aqui el seu pseudónim de Pere Quart. Va estudiar dret i més tarde va formar junt amb el novelista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols el Grup de Sabadell.
Joan Oliver adobta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.
Durant la guerra civil, és va decantar per al bandol repúblicà, s'esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile on viurà vuit anys.
En 1948 regressa a Barcelona, a on el franquisme es caracteritzava per el autoritarisme i la repressió, va ser pressoner durant tres mesos i tres anys desprès va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de Paris.
Pere Quart mor al 1986.
· Diem que Joan Oliver és un autor desclassat perquè cal tenir en compte que deixa la classe social a la qual pertany i es posa del bandòl dels repúblicans, està invers en la política catalana contra el franquisme i manté una postura antifeixista.
2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català del del tombant del segle.
Al teatre català va haver una censura i una gran prohibició d'expressió en les obres teatrals catalanes. La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
Les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat, guiaven la censura teatral.
La cultura oficial franquista feia del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que havia de recloure's en la clandestinitat.
Van arribar a classificar els espectacles teatrals como a "greument perillosos" els que no s'adeien a la moral catòlica oficial.
Era censurada tota referència a 'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci.
Les institucions i normes per a la censura moral dels espectacles aclaries, que no es podien presentar: " vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio o picarescas de doble sentido, gests obscenos y provocaciones", en canvi, es toleraven " los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Encara que a l'hora de la veritat, la pràctica censòria estigués plena de contradiccións.
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.
En cada temporada, només es podia estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d'obres originals d'autors catalans que figuraven en la programació del teatre.
Tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l'obra original.
Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra.
·Joan Oliver, amb pseudónim de Pere Quart en les seves poesies, està considerat un del poetas i dramaturgs més importants de la literatura catalana. Va nèiexer a una destacada familia de burguesos en Sabadell, ell era el quart germà, d'once que eren. D'aqui el seu pseudónim de Pere Quart. Va estudiar dret i més tarde va formar junt amb el novelista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols el Grup de Sabadell.
Joan Oliver adobta una postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.
Durant la guerra civil, és va decantar per al bandol repúblicà, s'esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile on viurà vuit anys.
En 1948 regressa a Barcelona, a on el franquisme es caracteritzava per el autoritarisme i la repressió, va ser pressoner durant tres mesos i tres anys desprès va rebre el premi del President de la República francesa en els Jocs Florals de Paris.
Pere Quart mor al 1986.
· Diem que Joan Oliver és un autor desclassat perquè cal tenir en compte que deixa la classe social a la qual pertany i es posa del bandòl dels repúblicans, està invers en la política catalana contra el franquisme i manté una postura antifeixista.
2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català del del tombant del segle.
Al teatre català va haver una censura i una gran prohibició d'expressió en les obres teatrals catalanes. La censura franquista, directa o indirecta, incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
Les prohibicions governatives, els criteris de presumpta moralitat, guiaven la censura teatral.
La cultura oficial franquista feia del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que havia de recloure's en la clandestinitat.
Van arribar a classificar els espectacles teatrals como a "greument perillosos" els que no s'adeien a la moral catòlica oficial.
Era censurada tota referència a 'avortament, l'homosexualitat, l'adulteri o el divorci.
Les institucions i normes per a la censura moral dels espectacles aclaries, que no es podien presentar: " vicios o personajes viciosos, tramas amorosas, pasionales o sensuales, amor libre, adulterio, vestidos provocativos, concepto frívolo del matrimonio o picarescas de doble sentido, gests obscenos y provocaciones", en canvi, es toleraven " los argumentos amorosos correctamente expuestos".
Encara que a l'hora de la veritat, la pràctica censòria estigués plena de contradiccións.
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes, de caràcter oficiós, però d'obligat acatament, que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.
En cada temporada, només es podia estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d'obres originals d'autors catalans que figuraven en la programació del teatre.
Tampoc no es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada, si més no dos anys enrere, al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana, no podia mantenir-se en cartell més temps del que hi havia figurat l'obra original.
Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra.
dimarts, 12 de febrer del 2008
Cugat:
- Oleguer: unit, acabat i arrodonit, interessant, ha de tenir-ho tot resolt.
-Oriol: poc treballador i esportista, infant i prepotent.
- Núria: infermera perfecta, enamorada del seu marit, intel·ligent, curiosa i moderna.
-Eulàlia: molt dolça, té sentit comú i és feliç amb els seus fills.
Merçè:
-Oriol: poc treballador i esportista, infant i prepotent.
- Núria: infermera perfecta, enamorada del seu marit, intel·ligent, curiosa i moderna.
-Eulàlia: molt dolça, té sentit comú i és feliç amb els seus fills.
Merçè:
- Oleguer: S’expressa I parla molt bé, una persona molr segura i autoritaria.
-Eulàlia: Bona noia i una mica creguda.
-Eulàlia: Bona noia i una mica creguda.
divendres, 25 de gener del 2008
Joan Oliver
Joan Oliver, va nèixer el 1899 i publicà el seu primer llibre de narracions l'any 1928, però no es dóna a conèixer fins el 1934, després del compromís amb la causa republicana i l'exili, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta.
Postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.
Dels orígens al compromís
Va nèixer a una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca, educat, com a fill de casa bona, quart d'onze germans , estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i cr´tic Armand Obiols.
L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell , i el 1925 funden les edicions La Mirada.
Es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver i canvis literaris consegüents es donen amb la guerra civil, que es compromet a fons amn el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans.
Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica.
Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a SAntiago de Xile. on viurà vuit anys.
L'exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social-, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona, més tard rebrà, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París.
Treballà des de l'an 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana de Diccionario Literario Bompiani.
Serà important en la trajectòria vital i literària del autor. Olier fa un repàs de la seva vida des de la talais dels seixanta anys, combinat amb cr´tiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista.
Postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, actitud contrària a les pretensions i el transcendentalisme. Oliver va decantar-se cap al realisme i el compromís.
Dels orígens al compromís
Va nèixer a una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca, educat, com a fill de casa bona, quart d'onze germans , estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i cr´tic Armand Obiols.
L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell , i el 1925 funden les edicions La Mirada.
Es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull.
La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver i canvis literaris consegüents es donen amb la guerra civil, que es compromet a fons amn el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans.
Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica.
Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castell de Roissy-en-Brie, fins que el mateix any 1939 s'embarca cap a Buenos Aires i el 1940 fixa la residència a SAntiago de Xile. on viurà vuit anys.
L'exili i el retorn
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador.
De retorn a Catalunya l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili, i havent perdut la seva antiga posició social-, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona, més tard rebrà, el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París.
Treballà des de l'an 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana de Diccionario Literario Bompiani.
Serà important en la trajectòria vital i literària del autor. Olier fa un repàs de la seva vida des de la talais dels seixanta anys, combinat amb cr´tiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista.
Enquesta
1.T'agradad la matèria de literatura catalana?
2. Quin creus que es l'objectiu de l'assignatura?
3.Què és el que més t'agrada fer?
4. Creus que és bó tindre blog?
2. Quin creus que es l'objectiu de l'assignatura?
3.Què és el que més t'agrada fer?
4. Creus que és bó tindre blog?
dilluns, 26 de novembre del 2007
Treball de Solitud (Raquel, Tania, Patri i Alba)
1)La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de Solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
·Aiga, trageri, contavi, passavi.
Capítul 3.( Pàg.102)
(-Al Bram ermitana...Sant Ponç, ermitana...!)
2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.
a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les cirmcumstàncies dels dos pseudònims emprats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.
b) Cerca també en el seu epistolari, on s’explica els motius dels pseudònims, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.
a) Caterina Albert i Paradís es va refugiar sota el presudònim de Víctor Català per esquivar els perjudicis de l’època sobre una dona escriptora. Va començar la carrera d'escriptora als vint-i-nou anys, quan va guanyar dos premis als Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, i hi va participar amb el seu nom real. En aquesta època, realitzava també algunes temptatives poètiques amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Caterina Albert va viure amb un gran sofriment la recepció del monòleg guanyador als Jocs Florals d'Olot, La infanticida, quan alguns membres del jurat van considerar que la temàtica i el llenguatge eren massa escandalosos, sobretot perquè provenien d'una ploma femenina. No va representar-se ni publicar-se, i l'autora, escarmentada, no va anar a recollir aquest premi ni cap altre. Mai més va tornar a utilitzar el nom real per signar les seves creacions.Quan dos anys més tard va publicar el primer llibre de versos, El cant dels mesos, va ser el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint, Càlzer d'amargor, qui va signar l'obra i va inaugurar el pseudònim: Víctor Català.
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221
3) Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.
Tots dos, llibre i conte, estan ambientats en llocs rurals i al camp, i el tema o el argument són semblants, té un final tràgic.
4)Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.
Alan Yates el que considera és que el drama rural es una de les creacions mes originals y més representatives de la literatura modernista perquè són histories curtes, ambientades al camp mentre que les altres són noveles ambientades a la ciutat. És una literatura que es difrencia de les altres.
5) El tema de violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?
És en aquest moment quan la Mila no pot mes i decideix anar-se.
6) Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del passat de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascun d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.
Gaietà:és va casar amb la Lluci que vuit mesos després va morir.(capítol 3)
Milà:La mare de la Milà va morir i es va anar a viure amb els seus oncle. Quan el seu oncle mor, es veu obligada a casar-se amb el Matias, encara que no l'estima. (capítol 4)
7) Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.
Mila: Una dona jove, maca, sana, insegura. Sempre a viscut plana i al principi no li agrada molt la seva nova vida a la muntanya.La seva relació amb el seu marit en Maties no és molt bona.La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses, ella es troba en el centre d'un conjunt d'esdeveniments i personatges. La Mila es contraposa a la personalitat d'en Matias, es tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. S'emparella amb el pastor encara que entre ells dos no pasi res, però entre aquests personatges hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest. Potser sigui el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta. En una ocasió la comparen amb una gata moixa.
Pastor (Gaietà):“Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila creu que es molt més jove, encara que realment en tingui gairebé 64. Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, l'ajuda a evolucionar psicològicament, li fa companyia i li explica un munt d'històries, representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima, pel qual no sent gran simpatia ja que el coneix massa bé. Té cura d'en Baldiret i poseeix gran poder de paraula, ja que és molt sabi. Composa rondaies utilitzant la paraula viva, una teoria poètica que diu que la poesia ha de sortir del teu interior, ell deia que les rondaies que explicava li sortien de dins.
Maties:El marit de la Mila és un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. Fa vendre a la Mila la caseta del seu oncle i la porta a una ermita de la muntanya on conèix a l'Ànima de qui es fa un gran amic i es deixa influïr pels seus mals consells. Durant el transcurs del temps reb un gran canvi, pasa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.
Ànima:Personatge negatiu de l'obra.
“Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.”
“Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.”
“Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si haguès estat socarrat.”És un caçador i representa tot lo dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Matias i el corrompeix, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contraries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.Al contrari del pastor li costa explicar-se, té la veu ronca. De mirada esquerpa i espantadissa.
8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció tenen?
Actitud d’ella enfront d’ells.
Gaietà. És l’única persona que l’ajuda en els seus problemes i que fa que es senti bé. Se sent atraida per ell i fins i tot sent desitjos, però això s'acaba quan s'assabenta que té 64 anys.
Matias. Pensa que es un covard, un gandul. No la tracta com la seva dona, si no com una persona qualsevol.
Ànima. Ella ho descriu com una bèstia. Acaba sent la seva víctima, ja que al final de l’obra la viola.
Arnau. Desperta en ella una passió que acaba negant.
Baldiret. Ho sent com si fos el seu fill.
Acitud d’ells enfront d’ella.
Gaietà. Ell no sent el mateix que ella. La veu com una filla, una pobra dona que carrega amb el seu marit.
Matias. No li fa cas, la tracta com si fos qualsevol persona.
Ànima. Nomès la vol per satisfer les seves necessitats sexuals.
Arnau. Està enamorat d’ella. Cancela la seva boda amb l’altra dona per poder casar-se amb la Mila.
Baldiret. La veu com una mare.
El Gaietà es qui juga el paper d’antagonista.
Matias. Marit de la Mila.
Ànima. La Mila és la seva víctima.
Arnau. L’enamorat de la Mila.
Baldiret. És com si fos el fill de la Mila.
9.La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.
SOPA DE PA
Ingredients:
·Unes cuantes gotes d’oli
·Farigola
·Pa
·Aigua
·All
CARGOLS
S’agafen de la muntanya ,es posen a la paella per rostir-los. Simbolitza la riqueza que hi ha a la muntanya de que els cargols estan bons.
CONILL
Cuinar-lo ben tostat al foc. Simbolitza amb el qui és caçat,pero en aquest cas l’Anima es el caçador que caça tot tipus de conills siguin com siguin.
MENESTRA
En primer lloc es trocella el tomaquèt i la ceba per fer el sofregit,una vegada sofregit s’afegeix la farina i el pimento amb cura de que no es cremi.Després es posen a bullir les fabes pelades,els pesols,les carxofes i les patates pelades i trossejades.L’enciam trossejat també i a continuació s’afegeix l’aigua cubrint-ho tot.Una vegada bullint s’afegeix el sofregit,al final de la coció afegim la sal i una miqueta d’oli. Per servir-ho a al taula li pots posar o bé una miqueta d’oli verge,pernill o be un ou torrat.
10) Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.
·LA PUJADA :
És un camí simbólic. La Mila no es coneix interiorment. Està a disgust perquè mentre va pujant per la muntanya s'adóna de que, encara que tingui el seu marit, se sent tota sola. Li ha suposat deixar la seva familia per anar-sen a un lloc solitari.
·LA DEVALLADA:
És quan la Mila reflexiona sobre ella mateixa i sobre la soledat que està vivint. És aun parla amb el Matias i li diu que vol anar-sen, ell l'intenta convèncer-la que es quedi però no ho aconsegueix, ja que ella està decidida a anar-se.
11) Narrativa dins de la narrativa. A Solitud, el fil de la història principal és trencat per les rondalles i històries que explica el pastor. Són referències de tipus mític i popular que es poden classificar en apartats diferents: rondalles, llegendes, creences...
a) Mira de classificar tot aquest material mític i rondallístic. Fes un quadre indicant-ne el títol, un breu resum argumental, etc.
Capítol 3. ClarorTítol: Les LlufesUn vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó "Puix d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra"; el vell mor d'amor i encara se li sent la veu que crida l'enamorada.
Capítol 12.Vida enrera.Títol: Senyor de Llisquens.Descriu la venjança d'una violació. "La Creu", destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya.
b) Sintetitza les conclusions a què arriba la Mila (cap. XVII, La nit aquella) quan reflexiona sobre si el seu escepticisme topa o no amb la creença d’aquestes històries.
La Mila estableix un nou concepte de la realitat. S'adona de que està sola i decideix anar-sen.
c) La realitat i la irrealitat en les rondalles i creences, fins a quin punt s’interrelacionen en la novel·la? Es pot parlar de “realisme màgic” o “realisme fantàstic” com s’ha fet amb la narrativasud-americana dels anys 50 i 60 o amb Pere Calders, per exemple?
12. Completa el audre següent:
RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.
Cap. I
La fita dels Moros i el Torrent mala-sang
Els escalons dels moros.
Referència a l’udol del torrent de Mala sang (El rei Moro agafava noies).
Cap. II
Referència a les Llufes.
Cap.III
L’Orifany.
L’Aigua del Bram.
Referència a les Llufes (encantades).
El torrent de la Mala sang.
Cap. IV
La Sol dels Murons (cabell-Sant Ponç)
Cap. VI
Les Lufes
Cap. XII
Senyor de Llisquens
Cap. XIII
La fita dels Moros
Cap. XIV
La Creu
Cap. XV
Cap. XVI
·Aiga, trageri, contavi, passavi.
Capítul 3.( Pàg.102)
(-Al Bram ermitana...Sant Ponç, ermitana...!)
2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.
a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les cirmcumstàncies dels dos pseudònims emprats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.
b) Cerca també en el seu epistolari, on s’explica els motius dels pseudònims, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.
a) Caterina Albert i Paradís es va refugiar sota el presudònim de Víctor Català per esquivar els perjudicis de l’època sobre una dona escriptora. Va començar la carrera d'escriptora als vint-i-nou anys, quan va guanyar dos premis als Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, i hi va participar amb el seu nom real. En aquesta època, realitzava també algunes temptatives poètiques amb el pseudònim de Virgili Alacseal. Caterina Albert va viure amb un gran sofriment la recepció del monòleg guanyador als Jocs Florals d'Olot, La infanticida, quan alguns membres del jurat van considerar que la temàtica i el llenguatge eren massa escandalosos, sobretot perquè provenien d'una ploma femenina. No va representar-se ni publicar-se, i l'autora, escarmentada, no va anar a recollir aquest premi ni cap altre. Mai més va tornar a utilitzar el nom real per signar les seves creacions.Quan dos anys més tard va publicar el primer llibre de versos, El cant dels mesos, va ser el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint, Càlzer d'amargor, qui va signar l'obra i va inaugurar el pseudònim: Víctor Català.
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221
3) Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.
Tots dos, llibre i conte, estan ambientats en llocs rurals i al camp, i el tema o el argument són semblants, té un final tràgic.
4)Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.
Alan Yates el que considera és que el drama rural es una de les creacions mes originals y més representatives de la literatura modernista perquè són histories curtes, ambientades al camp mentre que les altres són noveles ambientades a la ciutat. És una literatura que es difrencia de les altres.
5) El tema de violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?
És en aquest moment quan la Mila no pot mes i decideix anar-se.
6) Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del passat de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascun d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.
Gaietà:és va casar amb la Lluci que vuit mesos després va morir.(capítol 3)
Milà:La mare de la Milà va morir i es va anar a viure amb els seus oncle. Quan el seu oncle mor, es veu obligada a casar-se amb el Matias, encara que no l'estima. (capítol 4)
7) Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.
Mila: Una dona jove, maca, sana, insegura. Sempre a viscut plana i al principi no li agrada molt la seva nova vida a la muntanya.La seva relació amb el seu marit en Maties no és molt bona.La seva personalitat va madurant al llarg de la novel·la que gira al seu voltant i que fa canviar la seva manera de veure les coses, ella es troba en el centre d'un conjunt d'esdeveniments i personatges. La Mila es contraposa a la personalitat d'en Matias, es tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. S'emparella amb el pastor encara que entre ells dos no pasi res, però entre aquests personatges hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest. Potser sigui el personatge més complex de la novel·la i això la converteix en el personatge central, ja que tota la història l'envolta. En una ocasió la comparen amb una gata moixa.
Pastor (Gaietà):“Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila creu que es molt més jove, encara que realment en tingui gairebé 64. Fa costat a la Mila durant tota la història, guia i protector d'aquesta, l'ajuda a evolucionar psicològicament, li fa companyia i li explica un munt d'històries, representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima, pel qual no sent gran simpatia ja que el coneix massa bé. Té cura d'en Baldiret i poseeix gran poder de paraula, ja que és molt sabi. Composa rondaies utilitzant la paraula viva, una teoria poètica que diu que la poesia ha de sortir del teu interior, ell deia que les rondaies que explicava li sortien de dins.
Maties:El marit de la Mila és un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. Fa vendre a la Mila la caseta del seu oncle i la porta a una ermita de la muntanya on conèix a l'Ànima de qui es fa un gran amic i es deixa influïr pels seus mals consells. Durant el transcurs del temps reb un gran canvi, pasa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.
Ànima:Personatge negatiu de l'obra.
“Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color.”
“Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.”
“Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si haguès estat socarrat.”És un caçador i representa tot lo dolent de la natura, la violència i la destrucció. La seva funció és fer que la tragèdia s'incorpori a l'univers de ficció i el domini. Influeix sobre en Matias i el corrompeix, fa que es torni com ell. Es provoca una lluita de les dues forces contraries, pastor-ànima amb la Mila com a centre.Al contrari del pastor li costa explicar-se, té la veu ronca. De mirada esquerpa i espantadissa.
8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció tenen?
Actitud d’ella enfront d’ells.
Gaietà. És l’única persona que l’ajuda en els seus problemes i que fa que es senti bé. Se sent atraida per ell i fins i tot sent desitjos, però això s'acaba quan s'assabenta que té 64 anys.
Matias. Pensa que es un covard, un gandul. No la tracta com la seva dona, si no com una persona qualsevol.
Ànima. Ella ho descriu com una bèstia. Acaba sent la seva víctima, ja que al final de l’obra la viola.
Arnau. Desperta en ella una passió que acaba negant.
Baldiret. Ho sent com si fos el seu fill.
Acitud d’ells enfront d’ella.
Gaietà. Ell no sent el mateix que ella. La veu com una filla, una pobra dona que carrega amb el seu marit.
Matias. No li fa cas, la tracta com si fos qualsevol persona.
Ànima. Nomès la vol per satisfer les seves necessitats sexuals.
Arnau. Està enamorat d’ella. Cancela la seva boda amb l’altra dona per poder casar-se amb la Mila.
Baldiret. La veu com una mare.
El Gaietà es qui juga el paper d’antagonista.
Matias. Marit de la Mila.
Ànima. La Mila és la seva víctima.
Arnau. L’enamorat de la Mila.
Baldiret. És com si fos el fill de la Mila.
9.La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.
SOPA DE PA
Ingredients:
·Unes cuantes gotes d’oli
·Farigola
·Pa
·Aigua
·All
CARGOLS
S’agafen de la muntanya ,es posen a la paella per rostir-los. Simbolitza la riqueza que hi ha a la muntanya de que els cargols estan bons.
CONILL
Cuinar-lo ben tostat al foc. Simbolitza amb el qui és caçat,pero en aquest cas l’Anima es el caçador que caça tot tipus de conills siguin com siguin.
MENESTRA
En primer lloc es trocella el tomaquèt i la ceba per fer el sofregit,una vegada sofregit s’afegeix la farina i el pimento amb cura de que no es cremi.Després es posen a bullir les fabes pelades,els pesols,les carxofes i les patates pelades i trossejades.L’enciam trossejat també i a continuació s’afegeix l’aigua cubrint-ho tot.Una vegada bullint s’afegeix el sofregit,al final de la coció afegim la sal i una miqueta d’oli. Per servir-ho a al taula li pots posar o bé una miqueta d’oli verge,pernill o be un ou torrat.
10) Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.
·LA PUJADA :
És un camí simbólic. La Mila no es coneix interiorment. Està a disgust perquè mentre va pujant per la muntanya s'adóna de que, encara que tingui el seu marit, se sent tota sola. Li ha suposat deixar la seva familia per anar-sen a un lloc solitari.
·LA DEVALLADA:
És quan la Mila reflexiona sobre ella mateixa i sobre la soledat que està vivint. És aun parla amb el Matias i li diu que vol anar-sen, ell l'intenta convèncer-la que es quedi però no ho aconsegueix, ja que ella està decidida a anar-se.
11) Narrativa dins de la narrativa. A Solitud, el fil de la història principal és trencat per les rondalles i històries que explica el pastor. Són referències de tipus mític i popular que es poden classificar en apartats diferents: rondalles, llegendes, creences...
a) Mira de classificar tot aquest material mític i rondallístic. Fes un quadre indicant-ne el títol, un breu resum argumental, etc.
Capítol 3. ClarorTítol: Les LlufesUn vell asceta que ha rebutjat riqueses, poder i saviesa, però que és temptat per Floridalba, una de les llufes amb un petó "Puix d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra"; el vell mor d'amor i encara se li sent la veu que crida l'enamorada.
Capítol 12.Vida enrera.Títol: Senyor de Llisquens.Descriu la venjança d'una violació. "La Creu", destruïda per un llamp quan un descregut hi penjà un esquellerinc, que encara se sent quan passa una desgràcia a la muntanya.
b) Sintetitza les conclusions a què arriba la Mila (cap. XVII, La nit aquella) quan reflexiona sobre si el seu escepticisme topa o no amb la creença d’aquestes històries.
La Mila estableix un nou concepte de la realitat. S'adona de que està sola i decideix anar-sen.
c) La realitat i la irrealitat en les rondalles i creences, fins a quin punt s’interrelacionen en la novel·la? Es pot parlar de “realisme màgic” o “realisme fantàstic” com s’ha fet amb la narrativasud-americana dels anys 50 i 60 o amb Pere Calders, per exemple?
12. Completa el audre següent:
RONDALLES, CREENCES I LLEGENDES DE SOLITUD.
Cap. I
La fita dels Moros i el Torrent mala-sang
Els escalons dels moros.
Referència a l’udol del torrent de Mala sang (El rei Moro agafava noies).
Cap. II
Referència a les Llufes.
Cap.III
L’Orifany.
L’Aigua del Bram.
Referència a les Llufes (encantades).
El torrent de la Mala sang.
Cap. IV
La Sol dels Murons (cabell-Sant Ponç)
Cap. VI
Les Lufes
Cap. XII
Senyor de Llisquens
Cap. XIII
La fita dels Moros
Cap. XIV
La Creu
Cap. XV
Cap. XVI
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
