Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1
Aquesta poesia publicada l'any 1956, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia està formada per 16 versos d'art menor heptasíl·labs, només 1 estrofa, no hi ha rima, és una poesia de versos lliures.
Aparéixen gaires figures retòriques com ara, anàfora, és repetéix varies vegades "Jo tinc una Mort petita", també hi ha encavallament "i és l'ama del corral i del carrer", paralelisme, " amb mi va i amb mi se'n ve", enumeració asl últims tres versos i al·literació al segón vers amb els sons m i n.
Aquest poema parla exclusivament de la mort, sabent la vida del autor, comprobem, que parla d'una mort molt propera, com és la mort de la seva filla de 4 mesos.
Per això parla d'una mrt petita, diu que quan neixem ja començem a morir, que la mort és l'ama de tot i que està en tots llocs.
En conclusió Estellés com sempre fa menció en un dels seus poemes, una etapa de la seva vida, como ara la mort de la seva nena.
Els amants, Llibre de les meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 5 estrofes de, 4, 5, 2, 12 i 2 versos. Predominen els versos alexandríns amb i sense censura. La majoria dels versos acaben en sil·laba plana, és a dir, que són femenins. Hi ha rimas asonants (terra- orella). Hi ha gran quantitat de figures retòriques, com ara comparacions, "No hi havia a València dos amants com nosaltres."i en "No comprenem l'amor com un costum amable", al·literació en " abraços i besos", "Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer", pleonasme en " amor és un amor"i per últim una metonimia " el peçó d'una orella".
En aquesta poesia viem una posició amorosa física i la relació de com s'estimen al passat i al present. En conclusió parla de dos persones que s'estimen.
Ací, llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 19 versos, distrivuits de manera diferent, predominen els octosíl·labs, però hi ha algún eneasíl·lab, rima consonant i versos masculins i femenins.
Les figures retòriques que hi ha són, anàfores "Ací", encavallaments, "que viuen, beuen i se'n van", asindetón, "Dic les coses que vénen, van" i paral·lelismes.
El contingut de la poesia és que en tota la poesia hi ha una reivindicació del autor, de ser ell i les seves circumnstancies; jo, ara i aquí. No només a la seva obra parla de verietats sinó que també de mites. El tema principal és la seva vida i a que dedica la seva obra.
Sembla una canço popular, perque a partir de tantes repeticions hi ha una especie de melodia.
"Assumiràs la veu d'un poble", Llibre de meravelles (1971)
Aquesta poesia publicada l'any 1971, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 43 versos i una estrofa, versos d'art menori rima lliure.
Trobem varies figures retòriques com, hipérbatons, anàfora "i ", paral·lelisme, repeticions i encavallaments.
Aquest poema s'adreça a ell mateix com a poeta, i també concretament al país Valencià, el poeta fa de portaveu del poble, sense deixar de tenir una vida normal com a ciutadà. Ell està allà per lluitar i reivindicar els drets del poble Valencià.
"Pare", Horacions (1974), dins Les pedres de Pàmfora, O.C.2
Aquesta poesia publicada l'any 1974, pertany a l'autor Vicent Andrés Estellés, nascút el 4 de setembre de 1924 a Burjassot (Valencia). Estellés es el máxim exponent de la literatura Valenciana.
La poesia está formada per 30 versos distribuits en 10 estrofes de diferent tipus, és una poesia irregular per la seva estructura, no te rima. Hi ha figures retòriques com comparacions i anafores.
Lapoesia s'adreça al pare del autor i parla molt bé d'ell. Diu que encara que no sabia llegir ni escriure no el considerava un analfabet, ja uq ella li havia ensenyat mmoltes coses.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antología poètica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antología poètica. Mostrar tots els missatges
dimarts, 8 d’abril del 2008
dilluns, 10 de març del 2008
Continuació del resum de Vicent Andrés Estellés
El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
De la mateixa generació que Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ho fa des de València on s'aplegaven Xavier Casp, Joan Fuster i altres membres de l'incipient catalanisme valencià de la represa. Un jove periodista amb vocació de poeta. Ciutat a cau d'orella fou el primer dels quatre poemaris que va escriure. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. L'operació va ser un èxit civic en aquell moment auroral de la transició a la democràcia. I ho va ser en l'àmbit de la literatura catalana, on Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Romane tenebres.
El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, tot presentant-se com a intèrpet dels mots de la tribu i de les reivindicacions del seu poble.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu des d'un exili interior, nacional i de classe.
Un cas ben particular és el de les Horacianes (1974), on el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
Estellés invocarà en ocacions el record del poeta xilè Pablo Neruda, de les seves Odas elementals.
D'altra banda, també la influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix un conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians.
La temàtica amorosa.
La mort, el seu ritual i les al·legories correspondents constitueixen una temàtica que dascina l'Estellés i sovint l'obsessiona a fer-li associar el sonet. Una atracció obsessiva per l'amor, que esdevé el moll l'espinada de tota la seva lírica, en una gamma diversa de sensacions que van del sexe directament expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig o fins als sentiments més estrictament espiritualitzats.
diumenge, 9 de març del 2008
Vicent Andrés i Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Tenia una germana, Carme, que, com els seus pares, sovint és citada als versos del poeta. Va passar la seva infància a Burjassot. A l'edat d'un any, el seu avi va ser assassinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Alss llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel teatre, tot i que als volts del anys 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ells anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudia, però llegeix llibres que li deixa un veí. Lectures de García Lorca i Antonio Machado... La família no es va exiliar, però va haver de cremar llibres. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aqui va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, on va cursar la carrera com a becat. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias".
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1955 es va casar amn Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1948), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Durant els anys seixanta, va presenciar, com la direcció del diari Las Provincias, on treballava, organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Més endavant va germinar en Estellés la dea de fer un cant a València, la idea de fer tot un mural del País Valencià i sobre la gent que hi vivia, un mural on s'indentifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar després de la mort del dictador Franco.
L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978).
Va publicar tres obres de caràcter autobiogràfic. En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Eltres reconeixements li arriben el 1975 alb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El mateix any que va ser substituït del seu càrrec a "Las Provincias", i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
Es veia perseguit per sectors de la dreta enyoradíssa del franquisme. Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort, i l'amor, construïts fonent diversos registres.
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eiseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
